Podem dir no. O podem rectificar. Encara que costi.
Un canvi total, per escandalós que sigui, és millor
que un continuïsme castrador. I de vegades no cal
arribar al canvi total. Traçar-se una nova línia de
conducta. I seguir-la. Amb discreció i respecte pels
altres, que s'esforcen a representar dignament el seu
paper. Però amb tenacitat. "Que em senti viure!" com
deia en un poema. Que em senti jo. Que nedi, contra
corrent, és clar, com sempre. I potser com tothom.



"Enllà del fum de la ciutat, de l'autopista i del barrig-barreig de contaminació i boira, enllà del capvespre del Vallès, la plana de Vic s'obre lluminosa. Osona. A la muralla, el bes del sol ponent. Enllà, Roda de Ter...".

Miquel Martí i Pol va néixer un Sant Josep de fa seixanta-vuit anys. Però no va dir-se Josep, com hagués sigut tradició (de Josep ja se'n deia el seu germà gran). Es diu Miquel perquè el seu padrí al batejar-lo se'n deia (un cosí de la seva mare).
Provinent d'una família humil (pobres, però de dretes, afirma ell), va néixer al carrer del Pont número 18 de Roda de Ter, on va viure fins als 27 anys, d'on va sortir-ne per casar-se.
L'any 1939, quan va acabar la guerra civil, ell tenia 10 anys, va ser aleshores quan va conèixer l'Emili Teixidor. I a mesura que passava el temps, ell com tants d'altres, van viure l'adolescència i una bona part de la seva joventut entre "Años de la victoria", "Años triumfales" i "Años de Paz".

Primera comunió de Martí i Pol

També va ser llavors, pels volts dels tretze anys, quan va començar a festejar amb la que després el 1956 es convertiria en la seva primera muller, la Dolors Feixas. D'aquest matrimoni, el 1958 va néixer la M. Àngels i el 1965 en Jordi. Malauradament, al cap de vint-i-vuit anys, el 1984, víctima d'un càncer, moriria la Dolors.
El 1986, dos anys més tard d'aquest fet, Martí i Pol tornà a refer la seva vida, i es va casar amb la seva actual muller, la Montserrat Sans.

Martí i Pol amb la seva actual muller

Ell mateix reconeix que; "als deu, onze, dotze anys, era geniüt com un bitxo, i alguna vegada havia portat la meva rebequeira a extrems difícils de suportar".
La seva formació va ser autodidacte, només servit d'uns estudis primaris fins als catorze anys (el que llavors corresponia al primer curs de batxillerat).
La seva formació també es va veure recolzada per les lectures de la seva mare, aficionada a en Josep-Maria Folch i Torres, per l'oferiment del llibreter del seu poble(en Marià Muñoz) i d'un poeta de Roda de Ter, en Josep Clarà, que havia guanyat uns Jocs Florals, havia publicat un o dos llibres, i tenia una biblioteca nodrida, de la qual Martí i Pol en podia disposar.
(De petit quan llegia, com que a casa seva no hi havia calefacció, s'abrigava amb una manta a les cames i una altra a les espatlles i així passava hores llegint, tancat a la cambra de la seva padrina, que era la que quedava més aïllada.)
Tenia gairebé exactament catorze anys i tres mesos, el 15 de juny de 1943 quan va posar per primera vegada els peus al despatx de la Blava, on va treballar durant 30 anys.
A finals dels cinquanta o primeríssim seixanta, al Teatre Romea de Barcelona, debutava amb una guitarra a les mans, al costat d'en Raimon.
Anteriorment, havia actuat en poblacions com Mataró, Centelles o Torelló, posant música als seus poemes, i presentant-los ell mateix en directe.
Un dia, amb un grup d'amics (en una festa), va resistir-se a cantar els seus poemes perquè "els dits no li obeïen per tocar la guitarra". I allò que als seus amics els va semblar desmenjament, eren els primers símptomes d'una malaltia que li travaria les mans i els peus, però no la vocació poètica ni la fecunditat artística.
Amb el diagnòstic que li va fer el neuròleg Lluís Barraquer i Bordas, l'any 1970, d'una esclerosi múltiple, la vida del poeta sofreix un daltabaix enorme i, de retruc, la seva poesia experimenta un tomb decisiu. Acabava de contraure un MALALTIA PER-A-TOTA-LA-VIDA.
Com que la seva situació econòmica era precària, l'any 1987 l'Ajuntament de Vic li va adjudicar una pensió per permetre-li viure sense angoixes i perquè es pogués dedicar a escriure.
Miquel Martí i Pol és fidel a uns principis ètics informadors de la seva vida multicairada, fidel a la seva gent, fidel a la seva nació, fidel a allò que ell mateix qualifica de "vici de pensar", fidel insubornable a la seva veu de poeta.
No és un mer reflex dels canvis del temps, un motor de mudança, al costat d'altres motors com Pere Quart, Espriu, Sarsanedas o Villagómez.
Segons pròpies paraules de l'autor, va començar a llegir Marx quan tenia dinou o vint anys, i confessa que era i que és marxista, potser més per pragmatisme, que per especulació.
Però per damunt de tot, els seus mestres són JOSEP CARNER, del qual admira la seva llengua i la seva música i la seva capacitat de versificar; AUSIAS MARCH, admirat per la seva música i la seva passió; JOAN VINYOLI, pel seu arravatament, igual que amb en GABRIEL FERRATER; i d'en JOAN SALVAT-PAPASSEIT n'admira la frescor, la gosadia i la seva deliciosa sensualitat.
D'altra banda, durant la seva carrera literària ha estat reconegut amb diversos premis, entre
d'altres:

«Vaig intentar de compartir la malaltia, d'universalitzar-la, en una paraula, i ho vaig intentar a través d'allò que més intensament i íntimament em representava, a través d'allò que sempre m'ha servit més eficaçment de crossa: la interiorització, la reflexió i, com a conseqüència gairebé inevitable, la poesia».

La vida i la obra de Miquel Martí i Pol van a collibè, per tant, conèixer la seva vida, és la part més important per a poder conèixer la seva obra.
La poesia és quasi l'única forma de vida que la malaltia no ha aconseguit de vinclar. Es l'única arma de que disposa per a lluitar contra la seva impossibilitat física. Com ell mateix afirma, és més poeta per naixença que per formació.
En els seus poemes s'hi troben reflectits aquells valors en què l'home necessita creure i que la nostra societat s'esforça d'esborrar. Miquel Martí i Pol és el poeta de l'esperança, de la fe absoluta en l'home: el poeta que ens mostra la grandesa humana que hi ha dins de cadascun de nosaltres i que hem d'anar descobrint amb afany.
Els primers poemes mínimament seriosos que Martí i Pol va escriure, va ser quan tenia entre quinze i setze anys. I tant en aquests com en la resta de poemes que ha anat escrivint al llarg de la seva vida, cal destacar-ne la senzillesa, un dels trets més característics.
És el poeta treballador emparentat de segles amb la realitat que escriu, tossudament sord a les escanyades veus que en voldran contar la petitesa. Perquè l'art, dura molt més que no pas la vida.

«I un bon dia la poesia de Miquel Martí i Pol esclata com focs d'artifici, més enllà de la lectura, o en realitat perquè nous lectors s'adonen que la poesia és per a llegir-la en veu alta, com és d'esperar pel seu literal sentit de lírica, per ser cantada». (MARIA-AURÈLIA CAPMANY).

Però per entendre la seva obra, el millor és fer-ho seguint els seus llibres.
- En el seu primer llibre ("Paraules al vent"), es veu clarament un misticisme religiós.
- En els llibres "El poble", "La fàbrica" i "L'àmbit de tots els àmbits", Martí i Pol ha tingut tendència a situar-los en àmbits geogràfics concrets (Andorra, la Costa Brava, Parlavà,...).
En "La fàbrica" és on es reflecteixen els orígens humils, i la feina d'escrivent a La Blava. Mentre que "El poble" i "L'àmbit de tots els àmbits" posa de manifest les reflexions i inquietuds patriòtiques del poeta.
(La poesia de Martí i Pol deixa traslluir una preocupació creixent per la realitat que el poeta troba tan sols passar la porta de casa, el poble i la fàbrica com a nuclis generadors d'una problemàtica que s'imposa per ella mateixa).
En "L'àmbit de tots els àmbits", també es nota un marcat nacionalisme.
- A "Cinc esgrafiats a la mateixa paret", Martí i Pol ens parla sobre les quatre parets de la seva cambra. On, a conseqüència de la malaltia, passa gran part del seu temps.
- En "El fugitiu", es veu una evolució lògica del trencament religiós que es transparenta.
- "Temps d'interludi" és la recuperació del passat.
- "El llibre d'absències" és un recull de poemes dedicats a la seva primera muller, la Dolors, després de que aquesta morís.
En aquest cas la crítica no va ser-li gaire favorable. Però ell, potser guiat més pels sentiments, que per altra cosa, creu que és un llibre molt "collat".
- En el pròleg d'"Estimada Marta", el poeta descriu la desigual lluita amb la malaltia.
- "Suite de Parlavà", conté dos llibres independents: el que dóna títol al volum, que és un conjunt d'onze poemes curts, i "Algú que espera", que és un recull de trenta-nou poemes. Peces breus amb un fil conductor, que en aquest cas és la casa on va ser escrit. L'altre recull, és més lliure.
(El SILENCI és el nucli d'algunes d'aquestes poesies. Miquel Martí i Pol és l'home enamorat del silenci, perquè aquest li proporciona la intimitat i la reflexió).
Els seus poemes continuen existint incontaminats, com si sempre els acabés de fer per a un nou lector/a. I és que en els seus poemes es veu plasmada una sensació de desdoblament, de dualitat. Uns poemes, en els que constantment, traspua amor. (Té mostres esplèndides de poesia amorosa que mereixen formar part de qualsevol antologia).

«En mi, l'home i el poeta difícilment es poden destriar, i m'atreviria a dir que aquest fet no em fa pas un especímen excepcional. Els meus poemes sorgeixen del que penso, del que sento, del que visc, i si la meva vida és d'una determinada manera, això necessàriament s'ha de reflectir en la meva obra.»

I és que la poesia de Martí i Pol sorgeix de cop, nítida, perfecte, amb les paraules justes i precises.
És una poesia en la que no hi ha imaginació. Uns poemes plens de vida, uns poemes sense pessimisme, malgrat les impressions externes.
A pesar del que li suposa la malaltia, segueix escrivint els seus poemes a mà. Sense haver fet esborranys previs (la primera visió és única i definitiva. Cap hesitació, cap esborrall, cap canvi no enterboleix la pàgina on s'ha materialitzat el poema).

«Per a mi un poema sempre és una sorpresa. Una sorpresa parcial. En certa manera, es pot dir que és quan l'he acabat que sé què diu el poema. Per a mi és evident que el poema té una autonomia, una vida pròpia».

Martí i Pol en la seva poesia manté tenaçment uns ideals, uns objectius i uns principis. És l'home capaç de transmetre sentiments, perquè els viu, perquè li surten de dins, d'un interior riquíssim; l'home reflexiu i sobretot, l'home enamorat del silenci. Un poeta que manifesta de manera exasperada proclamant una presència en cada paraula.
Una altra característica important en l'obra de Martí i Pol, és el vitalisme que regna en cadascuna d'elles, perquè per més que pugui canviar-ne el punt focal o el to, la seva veu, inconfusiblement, sempre és la mateixa.

«L'home que s'endevina en la meva poesia és l'home que a mi m'agradaria ser. El desig de perfecció, que sé molt bé que no serà assolit mai, és el que a mi em dóna vida».

Si bé les imposicions de la malaltia recloïen Martí i Pol en una solitud física ben oposada a la sociabilitat del poeta civil dels anys anteriors, alhora li oferien l'estrany privilegi d'una reclusió ascètica en l'altura, des d'on poder reflexionar sobre tot allò que els altres mortals, immergits en una realitat que ens digereix impassiblement, amb prou feines si som capaços de percebre.
I és que, és en aquest món de petites dimensions, a l'abast de la mà, on el poeta ha sabut crear uns versos que eixamplen l'ànim, que impulsen a viure amb una intensitat rabiosa. És on manifesta la tendresa amb la que tracta els personatges del seu món o la ironia amb què escomet els qui li són adversos.

«M'estimo i estimo amb tanta generositat com puc, i si alguna cosa em sap greu és haver viscut tants anys en unes condicions d'obscurantisme i de por tan castradors, i ho dic a consciència perquè n'arrossego feixugament les conseqüències.»

Miquel Martí i Pol és un poeta que tria les paraules més en funció de la claredat que no pas de la bellesa musical intrínseca, o de la raresa filològica, i que se situa a l'antípoda de l'altre gran poeta de la plana de Vic. Perquè Martí i Pol no ha evolucionat mai al grat dels vents de les modes literàries de torn.
I és que, gràcies a la seva qualitat de tossut, es va poder anar fent a ell mateix culturalment, en un ambient, el de la Roda de la guerra i de la postguerra. ("Realisme històric").
Al final l'obra de l'autor s'ha anat allunyat del personatge, ja que la seva obra no prové de l'autocompasió, sinó de l'autoanàlisi.
(Les crítiques desfavorables el fan rumiar molt, li fan rellegir els llibres i de vegades li fan adonar de defectes que no havia sabut veure).

No em prens ni et prenc. Traço el perfil d'un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s'esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d'un sol crit,
d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i ventalls
mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
l'arc dels teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres. Tens els pits
suaus i erectes i te'ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m'aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.

La bibliografia de Miquel Martí i Pol, és gran, tan en la seva extensió com en el seu contingut. (Per tant, en aquest pàgina podeu trobar una petita mostra del que és, i el que significa el poeta).
Però Martí i Pol no només ha escrit poesia, encara que aquest és l'àmbit que el dóna a conèixer, ha escrit altres tipus d'obres, ha compost cançons, ... i ha estat traduït a diverses llengües.

OBRES POÈTIQUES

• Paraules al vent; amb un pròleg de Joan Teixidor, Barcelona, Ed. Proa, 1954.
• El Poble; ciutat de Mallorca, Ed. Daedalus, 1966 / Barcelona, Ed. del Mall, 1981.
• La fàbrica; amb un pròleg de Jordi Sarsanedas i amb gravats de Jordi Serrate, Terrassa, 1972 / Barcelona, Ed. del Mall, 1981.
• La pell de violí; Barcelona, Vosgos, 1974.
• L'arrel i l'escorça. OBRA POÈTICA l; amb un pròleg de Lluís Solà i Sala, Barcelona, Ed. del Mall, 1975.
• El llarg viatge. OBRA POÈTICA ll; amb un pròleg de Miquel Desclot i Jaume Medina, Barcelona, Ed. del Mall, 1975.
• Amb vidres a la sang. OBRA POÈTICA lll, amb un pròleg de Johannes Hösle i un epíleg de Jaume Medina, Barcelona, Ed. del Mall, 1977.
• Estimada Marta; amb un pròleg de l'autor, Barcelona Ed. del Mall,1978.
• Les clares paraules. OBRA POÈTICA lV; amb un pròleg de Joan Triadú, Barcelona, Ed. del Mall, 1980.
• Per preservar la veu, OBRA POÈTICA V; Barcelona, Ed. del Mall, 1985.
• OBRA POÈTICA 1; (1948-1971), Edició i introducció de Pere Farrés, Barcelona, Ed. 62, 1989.
• OBRA POÈTICA 2; (1970-1980). edició i introducció de Pere Farrés, Barcelona, Ed. 62, 1990.
• Suite de Parlavà, Barcelona, Ed. 62, 1991.
• OBRA POÈTICA 3; (1980-1990), Edició i introducció de Pere Farrés, Barcelona, Ed. 62, 1993.
• Un hivern plàcid; Barcelona, Ed. 62, 1994.

• PRIMAVERA; (visulització del poema "Primavera" de Miquel Martí i Pol pels alumnes de l'Escola "El Puig" d'Esparreguera amb el guiatge del seu mestre Ramon Besora), Barcelona, Ed. del Mall, 1978.
• HIVERN; (visualització del poema "Hivern" de Miquel Martí i Pol pels alumnes de l'escola "El Puig" d'Esparraguera). Ed. del Mall, 1978.
• OBERTURA CATALANA, amb pròleg de l'autor, Barcelona, Empúries, 1988.
• DEFENSA SICILIANA; Barcelona, Empúries, 1989.
  (Aquests dos últims recollits en "JOC D'ESCACS", que són les "memòries" del nostre autor.)

• RAFAEL SUBIRACHS; Subirachs/Àlbum, Barcelona, CONCÈNTRIC, 1967.
• M.DEL MAR BONET; A l'Olympia, París, ARIOLA-EURODISC, 1975.
• CELDONI FONOLL; He heretat l'esperança, Barcelona, PUPUT!, 1978.
• PABLO NERUDA; Fulgor i mort de Joaquín Murieta, Barcelona, ARIOLA- EURODISC, 1982, Teatre LLiure, música de Josep M. Marinat i traducció de Miquel Martí i Pol.
• LLUÍS LLACH; I amb un somriure de revolta, Barcelona, ARIOLA-EURODISC, 1982.
  Un pont de mar blava, Barcelona, 1993.
  Porrera, Barcelona, PICAP, 1995.

Martí i Pol amb Lluís Llach

TRADUCCIONS A LLENGÜES ESTRANGERES

• Hösle, J.Pous,A.; Katalanische Lyrik im zwanzigsten Jahrhundert (Eine Anthologies), Mainz, Hase % Koehler, 1970, p. 139 ss.
• Tugues, Albert; Poemas inéditos de Miquel Martí i Pol, Hora de poesia nº13, gener-febrer 1981, p. 151-164.
• Joan Margarit; Amada Marta, amb un pròleg de l'autor traduït també per Joan Margarit, Barcelona, Ed. del Mall, 1981.
• Diversos; Ein Spiel von Spiegeln: patalanische Lyric des 20. Jahrhunderts: Katalanisch und deustch, Leipzig, Phillip Reclam, 1994.
• Gonçalves, Egito; , Por to, limiar, 1994.