La font de Sant Miquel és ben diferent de la que mostrava a finals del segle passat, fins anys després de la Guerra Civil, quan es va començar a reformar. En aquell temps, per esquivar el desnivell produït pel torrent, hi havia un pont de fusta que menava la gent als dos dolls de la font. Davant, un safareig públic a més de rentar la roba a les mestresses de casa, beure al bestiar i esbandir quan calgués, les portadores que du el burro. L'ampli espai que voltava la font, els seus raigs d'aigua i el seu safareig feien que la font de Sant Miquel fos la més utilitzada per tothom, per anar a cercar-hi aigua com per anar a rentar.Era molt habitual trobar dones rentant al safareig de la font de Sant Miquel. Dels anys 10 a la font de Sant Miquel ens permeten en aquells dies l'aigua de la font, per qui la tenia a prop, servia per fer la bugada. Aquesta tècnica per rentar fou la que es va anar utilitzant mentre no aparegué el lleixiu, ideal per a la roba blanca. En un recipient, normalment una bóta o un cubell, amb una aixeta, s'hi posava la roba, i per sobre es tapava amb uns llençols de bri. Damunt s'hi dipositava la cendra i seguidament s'hi anava tirant aigua calenta. Sembla ser que al barri de les Cases Noves, la bugada de tot el carrer cada setmana la feia una casa diferent;la roba, de les diferents famílies, per evitar mals entesos, es col·locava per pisos dintre d'un cubell.De camí a la font Freda s'havia de fer una bona passejada i encara avui si es vol gaudir de les seves regalades i fresques aigües hem d'enfilar el mateix senderol voltat de pins i tota mena de flors boscanes. L'aigua brolla d'una capçalera que imita rocalla, on hi ha el nom de la font gravat. L'ombra d'un majestuós roure, que té al seus peus el rierol del torrent de Vallbardina. Passada la font, seguint amunt, podríem arribar-nos a les masies de Can Voltà, Migrat, Farigola, Rosell, Ginebreda... . La font de Racó, avui dia desapareguda, es trobava a uns 300 metres de la masia del Racó. Aprop hi havia una bassa-safareig per a ús de la casa pairal. En la instantània de finals dels anys 20, en Dídac Bernades amb el càntir de fang a la mà i acompanyat del seu gos Menut s'apropa a la font. L'aigua de la font de Cantillepa, pels nostres avantpassats, era considerada curativa, sobretot per als mals de pedra i ronyons. Antigament i fins a l'any 1946, quan l'arquitecte Armand Mas i Tulla va dissenyar l'actual font, aquesta presentava un aspecte ben diferent dels anys 20. De començaments dels anys 50, l'arcada de pedra aixopluga el rajolí que brolla de la boca d'un dimoni. Acuradament en la vegetació de les nostres fonts, podem veure en quina mesura han estat transformades per l'home. La seva situació arran de la carretera de Gelida a Sant Sadurní d'Anoia, l'ha convertit, fins a l'actualitat, en una de les més visitades, junt amb la de Sant Miquel, ambdues properes al poble.La font de Cantillepa a primeries dels anys 40, una font que inspirà el poeta Ramon Pallejà, de can Pallejà del carrer de la Barceloneta, a escriure aquests versos en el Programa de Festa Major de l'any 1928:

A la font s'hi arribava, com encara avui, per un seguit d'escales que sortien del darrere dels horts del carrer del Pi i que condueixen vers l'amagada font de can Torrents.
El poeta gelidenc Jaume Vila va escriure dos versos l'any 1964 al Programa-llibre de la Festa Major dedicats a aquesta font; l'un fa referència a la "Font de can Torrents-hivern" i l'altre a la "Font de can Torrents-estiu":

A la font de can Torrents, per la seva llunyania, des del poble a la zona no estava urbanitzat.
A la part baixa del bosc de can Torrents hi havia una esplanada on es jugava a pilota i s'hi feien altres activitats com ara ballar sardanes o campionats d'estirar la corda.El cert és que hi construïren un banc, una mena de salt d'aigua, uns quants pilons per seure, hi plantaren, probablement, dos plàtans, que substituïren diverses acàcies i hi instal·lren una cara de marbre, que al front du les inicials SS i PT, i que el temps i la humitat li ha fet una barba verda. Les fontades o àpats ­berenars o dinars- a les fonts han estat un fet clàssic a Gelida. De finals del segle passat, la font se'ns presenta encara sense transformar, en la seva forma original. Les seves aigües moren al torrent de Sant Miquel. Uns metres abans d'arribar-hi hi ha un salt d'aigua, conegut com el salt de l'Hosta. En el programa de Festa Major de 1956 en Joan Clanchet i Puig hi va escriure diverses notes sobre les fonts.
Font Barbuda: "Una renglera inacabable d'escales et porten a ella, i si te la mires bé sembla que, damunt dels seus lloms, s'hi aguanti tot el poble. Dos rústecs bancs de pedra i dos fornits plàtans li fan l'abillament, i a l'ombra dels mateixos, hom s'hi extasia escoltant la cridòria dels ocells que, esmaperduts,busquen recès per a passar-hi la nit".
Si a l'estiu la seva aigua semblava que brollés imantada pel seguit de visitants que s'hi donaven trobada, a l'hivern la font restava més tranquil·la, car la frescor de l'ambient no convidava a l'estada. Aigües avall de la font Freda, trobarem la font de la Matxixa o de l'Hort Nou. Tot i el seu difícil i amagat accés, era força visitada. Per arribar-s'hi hi havia dos camins: l'un, un cop passat el pont de pedra que mena a la font Freda, i l'altre, en arribar a la carena del bosc de can Torrents per un caminet molt costerut, baixa fins al torrent i havent-lo traspassat s'enfila pels costats d'uns horts que es regaven amb aigua de la mateixa font, fins a arribar-hi.L'aigua que hi brolla a través d'un rec és conduïda cap al torrent de Vallbardina. L'indret es veu voltat d'una rica vegetació: roures, alzines, boixos, pins, falgueres... .

TORNAR